[cat] Els verbs psicològics catalans són predicats que expressen estats o processos emotius d’un experimentador, el qual representa una causa interna que participa activament en l’experiència psicològica denotada per la predicació verbal. Són verbs que presenten un ampli ventall de configuracions sintacticosemàntiques, més enllà de la classificació tradicional en tres grups verbals amb experimentador subjecte, objecte directe o objecte indirecte. Es caracteritzen perquè no admeten sintagmes escarits postverbals, restricció que pot rebre una explicació des del comportament informatiu, semàntic i sintàctic de les oracions en què participen. Els predicats que se solen construir amb un objecte experimentador també poden participar en oracions sense aquest objecte, en un ús absolut del verb. Els predicats psicològics presenten una remarcable flexibilitat semàntica i sintàctica, que els permet participar en un ric joc d’alternances verbals, entre les quals hi ha l’alternança acusatiu/datiu de diversos verbs que es construeixen amb un objecte experimentador. És una alternança entre una construcció causativa de canvi d’estat amb un ordre oracional neutre subjecte-verb-objecte (alternant acusatiu) i una construcció inacusativa estativa amb un ordre oracional neutre objecte-verb-subjecte (alternant datiu). Aquest datiu experimentador es relaciona amb tot l’event expressat pel verb i té característiques de subjecte; a més, pot presentar l’aspecte morfològic d’acusatiu a través d’un mecanisme de marcatge diferencial d’objecte indirecte (MDOI), quan només hi ha un canvi lexicoaspectual respecte a l’alternant causatiu. La possibilitat que un predicat psicològic pugui expressar l’estat final resultant d’un canvi provocat per un agent té una incidència cabdal en la configuració sintàctica dels verbs amb objecte experimentador, amb acusatiu si poden expressar-lo i amb datiu si no poden. Molts verbs psicològics emotius presenten una estructura inacusativa amb un subjecte intern en posició d’especificador d’un nucli funcional, que els diferencia d’altres predicats inacusatius amb un subjecte intern en posició de complement. És un concepte de la inacusativitat aplicable a estructures diverses amb una característica comuna: l’absència d’un argument intern acusatiu i també d’un argument extern nominatiu en origen o de forma no derivada, que obliga l’oració a seguir estratègies diferents per presentar un subjecte formal.